La nit és nostra. Ballant bojament amb una llum que parpadeja, sumint-nos en una agradable confusió. La música tan alta que no puc sentir aquelles veus que em criden al cap dient-me "oblida't de tot". A fora està plovent, però a cap de nosàltres ens importa. Entre aquestes parets que són com una casa improvisada podem ser qui vulguem, podem atrevir-nos a ser el que ningú no s'espera. Olora a fum vert, sabor a taronja i al tacte és més bé com quan acarones a un bon amic. Intente sentir la meua veu quan cride, però és quasi impossible, i cride més fort si és possible. Per què el món no pot ser sempre així? Ja són les cinc de la matinada, però per a nosàltres el temps s'ha parat. Solament existeix l'amor, tot es va plenant de besos, uns braços m'envolten, pot ser no siga més que una il·lussió creada per l'alcohol, però em sembla ser feliç. Deixem els problemes a la porta del baix, i hi entrem per somriure, ho sent molt, xaval, però si vols plorar ací hauràs de fer-ho pensant que no estàs sol. Què més dona que ens miren mal? Què més té si ningú no ens comprén? Què ens importa?
La nit és nostra!
La nit és nostra!
