dijous, 25 de juny del 2009

Oxid



El riu era llarg i brillant, les seves aigües d'un color indescriptible. El seu riure reconfortant, les seves mans provocadores, però els seus ulls, oh...els seus ulls. La carretera era freda, l'asfalt negre com la nit, les senyals indicaven que encara estàvem molt lluny de casa. Les seves paraules properes, el seu alé llunyà, però els seus ulls, oh...els seus ulls. La gent era avorrida, els llibres pesats, el gel calent. Les seves cançons nostàlgiques, la seua abraçada dura, però els seus ulls...El camí era molt llarg, però al seu costat tot semblava fugaç. El meu caràcter canviant, però al seu costat ja res importava. Unes ulleres de 3D oxidades que ens feien veure la realitat distorsionada. Un ball que no te fi al voltant d'un caset vell i rovellat. Una flor seca que conserve en el congelador junt amb el pa de fa dos setmanes. Tants records que em costa poder conservar nous. Paraules en una llengua estrangera que solament pregunten com preguntar.Estimats lectors, adoneu-vos, açò solament és una altra història de incertesa i de dubtes, d'amor i de canvis. En el temps de correus electrònics, satèl·lits espacials i guerres absurdes.

dimarts, 23 de juny del 2009

dilluns, 1 de juny del 2009

Cómo perder la cabeza en un día.

No era la primera vez que me pasaba algo parecido. Pero esta vez, había algo diferente, ya nos habiámos visto antes, y desde entonces no pude dejar de pensar en él. Un pato, un termómetro y una flor. Nada más. Sus alagos y mis sinceras opiniones. El hermoso principio de algo. Quizá fue un error hablarle como si fuera yo misma, quizá fue un error seguirle el juego. En un ataque egoistamente egoista, el agua se hizo hielo, y el hielo en mi boca, agua de nuevo. Con un millar de partituras sobre las calientes manos de una enferma. En un videoclub cutre, a medianoche. Un sin sentido de palabras enredadas de tal forma que lo único que pude sacar en claro de ellas fue un: "Creía que era un tipo de queso"
Queridos lectores, intrépidos vagabundos en la ciudad de LoveValley, esto no es más que otra fábula romántica en la era de Facebook y Youtube, en un tiempo en el que los corazones rotos tienen nick y avatar y se encuentran en las etéreas lejanías de la estratosfera digital.