Oxid

El riu era llarg i brillant, les seves aigües d'un color indescriptible. El seu riure reconfortant, les seves mans provocadores, però els seus ulls, oh...els seus ulls. La carretera era freda, l'asfalt negre com la nit, les senyals indicaven que encara estàvem molt lluny de casa. Les seves paraules properes, el seu alé llunyà, però els seus ulls, oh...els seus ulls. La gent era avorrida, els llibres pesats, el gel calent. Les seves cançons nostàlgiques, la seua abraçada dura, però els seus ulls...El camí era molt llarg, però al seu costat tot semblava fugaç. El meu caràcter canviant, però al seu costat ja res importava. Unes ulleres de 3D oxidades que ens feien veure la realitat distorsionada. Un ball que no te fi al voltant d'un caset vell i rovellat. Una flor seca que conserve en el congelador junt amb el pa de fa dos setmanes. Tants records que em costa poder conservar nous. Paraules en una llengua estrangera que solament pregunten com preguntar.Estimats lectors, adoneu-vos, açò solament és una altra història de incertesa i de dubtes, d'amor i de canvis. En el temps de correus electrònics, satèl·lits espacials i guerres absurdes.