Potser, un dia en setembre, en una bonica església hi hagués una boda, i... qui sap?, pot ser cinquanta anys després, aquell home, aquella dona i tots i cadascun dels resultats d'aquell matrimoni estigueren celebrant-ho, com no, un dia en setembre.
En un cas rebuscat, la dona es podria cridar Amparo. La seua mirada lluiria d'emoció i les llàgrimes surtirien dels seus ulls sense donar-li opció a fer-les desaparèixer. En un cas més rebuscat encara, ell es podria cridar Luis. El seu cap giraria inquiet esperant que tot eixira perfecte, i desitjaria poder congelar aquell moment, o simplement tornar a viure'l tantes voltes com volgués.
De tot allò, podrien eixir per exemple...cinc vides, com és possible?, d'un amor, d'una decisió, d'ells...I qui sap?, pot ser cinquanta anys després, aquell home, aquella dona, les cinc vides i tots i cadascun dels resultats d'aquell matrimoni i de diverses històries d'amor, vingudes arran d'aquesta, estiguessin celebrant-ho...com no, un dia en setembre.
Podria haver-hi música de fons i tots dos estarien envoltats d'aquella estimada família que tant els hauria costar de fer, com ja he dit...cinquanta anys, ni més ni menys. Fins i tot aquesta història podria ser llegida, per exemple, per una néta que intentara demostrar-li als seus avis el moltíssim que els vol.
En un cas molt remot, ella es podria cridar Clàudia, encara que també es podria dir Neus, Marina, Marta...o fins i tot, Mar.
En un cas molt més improbable, l'avi Luis estaria mirant a la seua néta i dient-li d'amagat: "VO-CA-LIT-ZA", i l'àvia Amparo ja hauria après que les llàgrimes no s'han de contindre, i molt menys quan són de felicitat, per tant, buscaria un mocador disimuladament.
Potser, tot massa perfecte per a ser cert. Però com tots suposem, açó solament és una història fictícia, no?
