París.

Els dies perduts deixàren de ser-ho quan per fi vaig comprendre que, fera el que fera, si estavem junts, tot tenia sentit.

Tot va ser trist i meravellós al mateix temps. La conversa, les males cares, els xiclets. Sense poder pensar únicament en dos dies, ahir i demà.

Un calfred amb una nota de calor. Una nota amb un to greu. Un to que portava a la confusió.

Una sola vida en uns pocs dies. I en uns pocs dies, més que una vida.

La teva risa i els teus cabells despentinats, les teves cares extranyes sempre em duien a fer el mateix. Somriure.

Provocant a la bona sort, jugant amb un arma carregada. Mentre tirava el barret negre al riu vaig dir el que pensava.

I com quan en l'últim segon es fica canasta i l'estadi crida eufóric vaig poder ser més feliç encara si era possible.

D'aquells dies perduts, que realment van ser els que més van merèixer la pena, el que més recorde, el que em ve al cap només tanque els ulls, eres tu.

I tots aquells minuts que passarem junts. El teu abraç, les rinyes tontes, les cançons desconegudes, la càmera, els marejos, les teves mans, la llima, l'accent, les voltes, i més voltes, i més voltes.

El riu, la nit, París.

Boomp3.com

Supertramp - Give a little bit